El quadre de Hooper (i O. Khayyam)

Hola. Tot seguit trobareu escrita la meua aportació a l'aventura que ha inventat Ònix, de fer alguna mena de relat a partir del quadre Nighthawks (1942) d'Edward Hooper. Bé, doncs jo he fet parlar l'Omar Khayyam per les boques dels personatges (traducció de Ramon Vives, en l'edició de Rubaiat a cura de Pau Sarradell; Res Pública (2001)). A més, m'ho he imaginat envoltat de la música de Charlie Parker (per exemple, Relaxin' in Camarillo, Chasin' the bird, Street beat o Constellation, vaja, les que apareixen en qualsevol CD recopilatori baratet, com el que sent jo). Doncs anem-hi que com deien a la tele, he vingut a jugar…

L’home solitari i el cambrer del Phillies compartien l’aïllament descarnat sota la llum de neó, però entre l’aparent quietud els somreien els ulls per la conversa. Deia el client:
– “El temps perdut amb els savis / jo el retrobo a la taverna, / i faig oració amb els llavis / de la copa, quan vull fer-ne.” (CXXX)
– Això està bé, cal poc més: “Un niu per aixopluc, un tros de pa, una flor / per a flairar; no ser ni massa fort ni feble; / no creure ni manar, no ser esclau ni senyor, / i no tenir jamai ni mestre ni deixeble.” (CV)

[@more@]

– “Sóc poeta, això és, no sóc ni ric ni pobre; / sóc poeta, això és, no sóc dolent ni bo; / sóc poeta: si faig un vers, tot l’altre em sobra / i dono mon honra als gossos per fer-ne una cançó.” (XCII)
– Bé, és una tria com una altra. Perquè “Un cop morts són iguals el ric i el pobre; / se pot perdre un tresor… com una agulla; / sols és ric verament el que bé obra / i es dóna… com la rosa que s’esfulla.” (XCVI)
Llavors sonà la campaneta de la porta i hi entrà una parella de gest seriós. I s’esvaí la fluïdesa. Després dels “bona nit” de costum, demanaren café per als dos, i l’home seriós preguntà al cambrer:
– L’autobús és puntual?
– No sabria dir-li-ho, mai no he sabut quin horari fa, però cada nit s’hi atura i després continua. Això li ho puc ben assegurar.
Amb la presència de la parella el silenci havia esdevingut espés, però el seu impossible hermetisme centrava l’atenció i amortia fins i tot la música del transistor. Ella se’l mirà i li digué:
– No et demanaré si has de tornar, ja sembles prou pesarós. “Beu i ama, que la vida és un sojorn ben breu / i el buf del blau destí t’esmicolarà el vas. / Deus viure en l’alegria, abans de viure en Déu, / puix ni saps on t’envien ni pots saber gens on vas.” (XLVIII)
– “A la vida m’han dut sens mon consentiment; / he obert els ulls amb estupefacció immensa, / i partiré, després de reposar un moment, / sens saber el fi de la vinguda i la partença.” (LX)
L’home feu un darrer glop de café, i amb eixa inèrcia començà a alçar-se. Una lleu ganyota que apuntava un somrís serví per acomiadar-se de la dona, però algun profund neguit o fosca paüra no permeteren veure el somriure. Ella sí el somrigué comprensiva, mentre li tocà el dors de la mà. Però no es va aixecar, sols el resseguí amb la mirada fins que va eixir. El cambrer però, no es va limitar a respondre bona nit:
– Senyor, escolte: “Una veu em digué: “Khayyam, no et faci por / el pecat que has comès: estima, frueix, beu; / del mal surt la clemència, i qui no ha estat mai reu / no capeix la dolcesa immensa del perdó”.” (XI) I bon viatge!
En tornar a tancar-se la porta del local, el solitari no permeté que campara el silenci, i saludant amb els ulls la nova companya, començà a discutir amb el cambrer:
– “Diuen que hi ha un infern! S’enganyen o menteixen, / que si hi hagués Infern pels que amen i frueixen / i els que beuen bon vi, el cel fóra demà / més buit i llis que no la palma de la mà.” (XII)
– Així ho pense jo també –intervingué ella. “Entrega’t al plaer, mortal, sense recels: / el món és un no-res i és un no-res la vida, / i un no-res eixa volta composta de nou cels. / Amar i beure és veritat: i tot l’altre mentida.” (XLIX)
– “Beure i fruir és ma vida. Tan lluny de l’heretgia / com de la religió, tranquil buido el meu got. / En casar-me amb la vida vaig dir: “Què em dus per dot”, / i ella digué: “Mon dot és la teva alegria”.” (XLIV)
De nou se sentia ben nítida la música, potser ja no era The Bird, més aviat les versions valencianes que canta Eva Dénia al disc Adéu tristesa: Al voltant de mitjanit (‘Round midnight) o millor És tot (That’s all). I mentre ens allunyem de l’escena i els personatges queden de nou fixats a la imatge, una veu ens recorda: “Aquest món, fet de llum de sol i de tenebres, / és eternal cacera del caçador infinit, / i els jorns passen furients com corredores llebres / empaitades sens treva pels gossos de la nit.” (XCI)

Totes les històries sobre aquest quadre (d'aquesta iniciativa) estan recollides ací: http://relatsconjunts.blogspot.com



Quant a uardo

\’Pues\’ sí, \’pues\’ bé, \’pues\’ jo t\’ho explicaré…
Ton pare i mon pare cosins germans, i tu i jo cosins prims…
\’Pues\’ sí, \’pues\’ bé, \’pues\’ jo t\’ho explicaré…

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 comentaris a l'entrada: El quadre de Hooper (i O. Khayyam)

  1. Meravellos!
    Preciós!
    Absolutament original!!
    Moltes gràcies per un post tant formós!

  2. Pd40 diu:

    Molt bo aquest relat. És impressionant el que ens pot suggerir aquest quadre.

  3. Pd40 diu:

    Per cert, s’estan agrupant els relats en aquest bloc: relatsconjunt.blogspost.com . Hi ha totes les propostes de la gent.

Els comentaris estan tancats.