Continuar intentant-ho, o els afanys sense final

Bona nit, vagabunds del ciberespai. Després del ball que uns senyors de Madrid (almenys la seua samarreta) organitzaren anit a Mestalla…  evidentment ara no parlaré de futbol. Si de cas, i perquè  no sospiteu que abandonava al València FC, recordaré aquell crit massa familiar: "no passa res, la copa l'any que ve!"

Així que parlaré de llibres, que sempre és una satisfacció. I més encara amb un clàssic de la familiaritat i categoria dels Assaigs de Michel de Montaigne, que ara podem gaudir gràcies a la traducció excel·lent que Vicent Alonso ha posat al nostre abast. Jo ja vaig per la pàgina 168, i no he fet més que encetar aquest camí plaent. Disculpeu, però preferisc estendre'm massa a no compartir aquest fragment de l'Assaig XX: "Filosofar és aprendre a morir":

"Però s'equivoquen, atès que, de tots els plaers que coneixem, la mateixa persecució n'és plaent. L'empresa es ressent de la qualitat de l'objectiu que persegueix, ja que n'és una bona porció i de la mateixa naturalesa. La felicitat i la beatitud que llueix en la virtut reomplin totes les seues dependències i avingudes fins a la primera entrada i a la darrera barrera. Ara bé, entre els principals beneficis de la virtut hi ha el menyspreu de la mort, que proveeix la nostra vida d'una dolça tranquil·litat, ens en dóna el gust pur i amable, sense el qual qualsevol altra voluptat s'extingeix.

(…) >> El moment en què la vostra vida acabe, hi serà tota. La utilitat de viure no és en l'espai, sinó en l'ús: algú pot haver viscut llargament i, tanmateix, haver viscut poc; presteu-li tota l'atenció mentre en gaudiu. Depèn de la vostra voluntat, no del nombre d'anys, que hagueu viscut bastant."

Almansa 1707

A més cal destacar la luxosa presentació, amb tot d'il·lustracions, amb què Bromera ha editat Almansa 1707. En aquest llibre Joan Francesc Mira repassa les circumstàncies que envoltaren la gran desfeta esdevinguda a la plana d'Almansa aquell 25 d'abril. I més encara els mesos després, amb tracte de gran crueltat contra les gents valencianes, i amb l'humiliant desaparició del Regne de València a mans dels ocupants. Això mateix, que el poble valencià persisteix més profundament del que reconeix el mite quotidià. Continuem, i ja portem 300 anys guanyant-nos (recuperant, i jo poc més d'un 10%) el dret a l'esperança. Salut i bones lectures.

[@more@]



Quant a uardo

\'Pues\' sí, \'pues\' bé, \'pues\' jo t\'ho explicaré... Ton pare i mon pare cosins germans, i tu i jo cosins prims... \'Pues\' sí, \'pues\' bé, \'pues\' jo t\'ho explicaré...
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una comentari en l'entrada: Continuar intentant-ho, o els afanys sense final

  1. Patri diu:

    Jo encara no arribo al 10%, però l’esperança la tinc al 100%. Uardo, a vore si apareixem per classe! Salut i bon cap de setmana! Per cert, quan marxeu a Montreal? Jo al final me’n vaig a Londres dijous, pensat i fet. London calling!

Els comentaris estan tancats.