L’invent de l’any

Amb aquest comentari, despatxe l'any i aprofite per desitjar-vos una bona entrada al nou any. I que no ens falten les millors esperances!

Bé, al cas. Per què recordarem el 2006? La mort de James Brown apunta com a gran efemèride, és clar. Però, què creieu que ha aportat enguany? No res? Va, qui s'anima a dir els "Estatuts" (i que comence la broma, que no busque cap solemnitat). D'altra banda, també podíem enfocar açò com ha fet Pd40, esmentant la portada del Times que ha triat els internautes com a personatge de l'any. Ajudeu-me, si teniu un moment, a trobar records positius del 2006. 

Quan era menut els Mundials i Eurocopes de futbol, amb cada Olimpíada, servien de fites perdurables. De fet ara encara puc reconstruir molts records a partir d'aquelles competicions… Que relacione amb espais, companyies i sentiments. I personatges: el 78 fou el de Kempes "matador", el del 82 per al Paolo Rossi, el 86 Maradona… El 1992 és l'any de l'Olimpíada de Barcelona, el 2004 (si no ho dic rebente) l'any que el València guanyà la lliga i la Uefa. També els anys se'ns lliguen amb d'altres esdeveniments: 1981 fou l'any de Tejero i dels tancs de Milans del Bosch, l'any 77 el de la mort d'Elvis Presley i del sorgiment del punk, l'any 68 hi havia moguda amb els universitaris de Berkeley, més estudiants muntaren un canyaret a París, i als que més esclafaren foren als esperançats de Praga… Però si no m'enganye d'any, el 68 romandrà per la minifalda, això sí és un invent!

 

Com podeu observar a la imatge la meua tria resulta fidel amb l'hedonisme militant. També els raspalls de dents elèctrics fan goig, però no és el mateix. Les possibilitats del joc augmenten, des de la simplicitat d'ús i d'una idea. El joguet, l'anell vibrador, permet compartir el plaer amb certa novetat. O diversificar la diversió, si m'enteneu. Ara bé, que no vulga ser solemne no m'eximeix de reconéixer un problema a la meua candidatura: l'invent ja era accessible la tardor del 2005, segons informa un article de Sandra Remón. Jo me n'he assabentat posteriorment, i a més a més, ja sabeu que la vida és contradictòria, així que mantinc la candidatura. Espere les vostres propostes…

[@more@]



6s comentaris

Un regalet per al Xòrquem (blocaire invisible)

Disculpeu el retard, però tinc al Xòrquem assajant uns passos de ball (convertit en un follet o donyet de laboratori), i encara no hi ha manera… En quant l'ordinador i jo ens puguem aclarir vos ho mostraré. Mentrestant, i per no retardar-me més vos presentaré el blocaire que m'ha correspost.

Ell és un investigador (precari, encara) que prepara la seua tesi i hui mateix torna d'una estada de tres mesos a Brno. A més, li agraden els jocs de rol i pertany a una colla castellera: "Fricarros". Jo d'aquestes coses no entenc ni un borrall, la veritat. També és seguidor del Joventut de Badalona, i li agrada el bon rock'n'roll, sí senyor. Per això sona per a ell "Los rockeros van al infierno", un gran clàssic de Barón Rojo. I aquesta és la seua mascota virtual:

 

Sembla un tio sa i molt actiu, i a més és amic dels valencians 😉 Vos recomane que el visiteu, i per la meua part, només dir que he tingut molt de gust d'haver-lo conegut (al seu bloc, més aviat). Salut i bon nadal per tothom!

Com que va per a llarg el muntatge de www.elfyourself.com, ací teniu un entreteniment…

 

I ara per fi… el ball d'en Xòrquem! 

[@more@]



4s comentaris

Investigacions invisibles (i sense resultat)

No he descobert al meu blocaire invisible, què hi faré! Però amb les seues pistes (bloc comunitari que funciona fa més d'un any, familiar, amb aportacions de 4, entre els 30 primers apuntats al Blocaire invisible) he sospitat de Garf4, i d'uns altres més… que no dic perquè ara tinc una aposta d'última hora: aravenadal

 Tenen òpera, astronomia (l'scalextric no l'he trobat, però)… no els reconec entre els 30 primers però són familiars i potser no reconega el seu nom. En fi, com a mínim prove abans que acabe el temps. I de pas citaré uns versos de Manel Marí, del llibre "Suite a mitges", en el que acompanya amb poemes quadres de Ricard Bofill:

Pastora, mena el cos: hi ha món que s'obre

per acollir amb plaer el pelegrinatge,

coneixen els teus peus llengües d'argila

i la carícia intensa d'un camí

que no es desprèn encara de la inèrcia.

Bé, no patisc, demà es descobrirà i ja podrem riure (si m'enganye, el Uard-amical començarà a fer-ho ja). Així que: Bon Nadal a tothom!

 

[@more@]



3s comentaris

Els menyspreus de Rita (i la poca vergonya)

Ahir apareixia als mitjans de comunicació que un jutjat de València ha prohibit a l'Ajuntament de València construir nínxols damunt els terrenys ocupats per les fosses comunes del primer franquisme. A banda de la interpretació que es puga tindre de la memòria històrica o de les discrepàncies en les opinions sobre el passat, diuen els antropòlegs que el respecte als morts és un dels pocs trets compartits per les societats humanes (no cal que siguen "civilitzades").

Però a l'Ajuntament de Rita Barberà li va més construir sense descans, i si és possible, esborrar les empremtes de la història (a ella i als seus els va molt la Nova Planta). Al llarg d'aquest procés, el menyspreu que Rita demostra per la ciutadania i per les bones formes ha sigut esgarrifós. Amb ajuda de les mentides més indecents, és clar. Començaren a remoure la terra d'aquell espai sense informar massa (i probablement coneixent que hi havia restes humanes sense identificar). Davant les primeres denúncies negaren que hi haguera deixalles, ocultaren amb una tanca les obres i continuaren emportant-se la terra. Algú els va seguir i es descobriren ossos humans a l'abocador de Sagunt on descarregaven els camions. El jutjat ho va aturar i ara els obligarà a investigar què i qui hi havia, sense que ho puguen amagar sota el cement.

 

Però com pot ser que puguen arribar a eixos nivells de poca vergonya i misèria humana? (…) En trobareu informació a Vilaweb i als diaris que tinc enllaçats:

 http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2199665

I per seguir aquest cas, el Fòrum per la Memòria del País Valencià

PS: Més coses, al Lev-EMV de hui (21-12-06) l'historiador Vicent Gabarda critica al Fòrum de la Memòria. En tot cas, la meua queixa no afectava eixes qüestions. I a Vilaweb apareix una altra iniciativa cansada de l'actual govern

 

[@more@]

Comentaris tancats a Els menyspreus de Rita (i la poca vergonya)

26é premi Enric Valor de narrativa juvenil

Encara que em trobe físicament limitat (un turmell unflat, músculs adolorits, alguna punxada) després de la "paxanga" de futbol sala que férem anit una colla d'amics. Caldria informar bé al conjunt de la població dels perills de l'esport… Sort que després ens n'anàrem de sopar reconstituent. I així mitiguem, en part, els efectes de tanta burrera. Però el cas és que d'ací a una estona eixiré de casa cap a Picanya per tal d'assistir al lliurament dels premis de novel·la juvenil Enric Valor, que organitzen l'ajuntament de Picanya i l'editorial Bullent.

Al llarg d'aquesta setmana s'hi han celebrat diferents actes culturals d'homenatge a l'escriptor i lingüísta Enric Valor, concerts i presentacions de llibres. I hui tindran la cloenda amb l'anunci de la novel·la guanyadora d'aquesta convocatòria, una actuació musical de Pau Alabajos i els músics furtius, i una "picaeta". Aquest cantant m'agrada molt i em sembla que fa una proposta ben interessant (amb l'acompanyament de violoncel, piano o vent que afegeix a la guitarra base de cançó d'autor). Supose que no m'allargaré gens, perquè necessite recuperar-me (he he) i fan el València per la TV a les 22 h. Això suposa una majúscula temptació de sofà per a després de complir amb la cultura. Salut (i no n'abuseu).

PS: Bé, toca confessió. Resulta que Pau Alabajos i la música furtiva Laura ens tornaren, a Marc i a mi, cap a València. Perquè tenien concert al Racó de la Corbella, al Carme. Entretant vaig veure (el viu i el celebrí) un bell gol d'Angulo (gràcies, Elur, i llàstima pel partit de hui, en tot cas podeu gaudir d'una gran època encara). Primer tocava Sergi Contrí, bon amic i cantant. L'ambient fou alegre, la gent hospitalària i divertida. Després tinguí una bona nit al futbolí, si voleu un orgull bandarra ("Vanitat i més vanitat, diu Cohèlet, tot és efímer, tot és en va.", diu el començament de l'Eclesiastés), però efectiu. Potser no sóc l'au fènix, però tinc predisposició a embolicar-me… Les agulletes van com van.

[@more@]

1 comentari

Coses de xiques…

Bon dia (especialment al blocaire invisible :), clar). Aquesta vesprada continua el congrés Les "MALÍSSIMES" a l'edifici Octubre CCC. Fa molt bona pinta, i encara que no m'he matriculat miraré d'acudir i colar-me a escoltar (m'he assabentat aquest mateix matí).

Espere que les dones continuen eixamplant la seua presència als espais públics, aprofundint l'exemple d'Olympia de Gouges però amb millor sort. 

D'altra banda, fa un parell de dies la meua Rake m'ha descobert una cantant molt jove de la que no en tenia cap notícia: es diu Katie Melua i té un disc que sona molt bé. Veu avellutada amb acompanyaments acústics… en fi, que sona molt agradable (ja tinc dit que no entenc gens de música). Al seu web trobareu millor informació i podreu escoltar alguna cançó. Ací teniu una foto seua:

  Bé, i finalment, toca felicitar Sali (companya del màster) perquè hui o demà fa anys (poquets): Per molts anys!

 

[@more@]

1 comentari

Represa

Ja sóc ací reincorporat a les tasques a què m'havia compromés abans del viatge. Encara que no tinc rutina, estic ben ocupat. Probablement són dues coses relacionades (a través de la desorganització). Però prou, que el que vull és tornar a comentar coses i ara resulta que se m'acumulen… Una cosa darrere d'una altra, i el primer pas és mig camí. De manera que encetaré la represa amb el València. Que vam guanyar de nou, xe! I 4-0 (tot i que el segon fou fruit d'un penalti inexistent i damunt expulsaren un defensa del Deportivo), fàcil i còmode. Feia temps que no véiem l'equip seriós i contundent que ens identifica: alegre retrobament. Com el del capità Albelda, i la parella que forma amb Baraja, i Vicente que a poc a poc es recupera i marca gols…

          

D'altra banda, la sensació d'equip compacte es mostrà més clarament amb els detalls que el grup i la grada tingueren amb Angulo. És un dels jugadors que han dotat de caràcter i ambició el València de l'última dècada, i ara està assolint un reconeixement general que sovint se li havia escamotejat injustament (ja sabeu, no és "mediàtic": merda de futbol modern). La setmana passada perdé sa mare, i a Mestalla rebé el calor dels companys i del públic, a més de marcar. Doncs ànim i endavant!

Si l'equip guanya el següent partit i continuem recuperant jugadors, el principi d'any ens trobarà esperançats i amb ganes d'avançar en totes les competicions… i celebrar-ho sovint. Salut a tots.

PS: Com a exemples que el futbol implica de formes diverses les emocions de la vida (i de pas, per si s'anima més gent a promoure iniciatives semblants): Aquesta setmana fan a Barcelona (Caixa Fòrum) unes jornades sobre futbol i cultura; i també, vull esmentar un llibre (no el puc recomanar perquè no me l'he llegit, el meu exemplar està en italià, segons avance vos n'informaré: paciència), que es diu My favourite year, i aplega històries d'escriptors al voltant dels seus equips de futbol, coordinat per Nick Horby. Vinga, una citació de la solapa del meu Il mio anno preferito (storie di calcio):

"Da cosa nasce l'ossessione che ci lega alla nostra squadra del cuore?

Attacamento, esaltazione, fanatismo, ma anche sofferenza, patema, tormento: sono solo alcune delle molteplici sfumature che la passione calcistica può assumere e, quando a metterle sulla pagina sono brillanti escritori, il lettore riesce ad assaporare il gusto di ogni emozione imprevista e incontenibile che il calcio riserva."

[@more@]

Comentaris tancats a Represa

Invertir en alegria

Sí, aquesta és la idea, i és més senzill que deixar-se créixer les ungles… Ni tots els economistes del món em podran convéncer que hi ha cap inversió millor. I ja sé que hi ha infeliços de mena que esguiten de merdetes la sopa o la cervesa, vés a saber quin guany pretenen. L'alegria, però, sempre retorna multiplicada i se t'escola pels llocs més sorprenents: et fa les millors vacances i sempre et serva una llar amable on tornar. I ben barat, sovint la tarifa no puja d'una mirada, d'una curiositat o d'un repòs de les presses absurdes… amb només una miqueta d'interés hi trobem l'accés.

Three boys (1873). Winslow Homer (TFAA)

I em cal agrair-ho, una vegada més, a persones i situacions que m'han facilitat veure-hi clar i fer-ne pràctiques amb naturalitat. Per exemple, ho agraïsc als contractes precaris que m'han allunyat de rutines abassegadores i a les companyies de vols barats que m'han obert a múltiples experiències (d'un any ençà he pogut revisitar Roma, conéixer Ginebra i part de la Savoia, L'Alguer i el nord de Sardenya, Berlín i Leipzig, estar-me amb familiars, riure amb amics, cantar a la grada amb els Diablos del Chemie Leipzig, i abraçar-me a qui m'estime, entre altres coses). També per supost als amics i amigues que m'acompanyeu més del que vos penseu.

"Ningú no em retraurà manca de felicitat

O que no veig les noies que passen.

No amago que voldria menjar

Totes les flors, tots els colors existents.

Inútilment m'amaro d'aquest món des de fa quaranta anys

Però ni amb mil n'hi hauria prou.

Sí, voldria ser un poeta dels cinc sentits,

Per això em prohibeixo de ser-ho.

Sí, el pensament pesa menys que la paraula llimona,

Per això no agafo les fruites amb paraules."

(fragment del poema A Milà de Czeslaw Milosz, traduït del polonés per Xavier Farré)

Ara me'n prepararé la motxilla, m'espera Amsterdam i Utrecht, Alberto ("Kolorín", "Valentino") i Cristina, amics perdurables i futurs, novetats per viure. Au, doncs, no m'espereu els pròxims dies, me'n vaig d'aventura. Però no patiu (he he), que jo estaré bé (i al VFC el seguirem per l'internet). Salut 

[@more@]

2s comentaris

Òscar Briz

Confirmat: el concert d'anit estigué molt molt bé, l'Òscar Briz és un gran artista que s'acompanya d'una banda molt competent (i d'altres col·laboracions esporàdiques). Fan que les cançons sempre sonen noves, com un missatge fresc, amb uns ritmes gens tòpics…

En fi, jo no sóc crític musical, però no sigueu bajoques, i no vos el perdeu!!

Demà tocarà a Tarragona, a la sala SCUMN (c. Pintor Fortuny, 22) a les 23 h, si esteu a prop, aneu-hi. Ací teniu un vídeo de la cançó Per la Punta, que dedica al moviments veïnals i socials de La Punta, L'Horta i El Cabanyal-Canyameral (per cert, una altra raó per tal que funcione el que comentava al post anterior) 

 

[@more@]

Comentaris tancats a Òscar Briz

Política general: estat de la qüestió

Hui és un moment com un altre per tal de fer una ullada a la política valenciana, però probablement més divertit (hui no cal esmentar la urbanització depredadora ni els camps de golf: i encara sort que són "progrés"… prrrrrrrfffff).

D'altra banda, com que no ens podem fiar dels mitjans de comunicació, que ens frigen a mentides (i no sols els públics), caldrà acudir a les fonts de prestigi i de confiança. És a dir, als vídeos del xiquet alemany:

– Què passa amb els del pacte? Pareix que ja l'han parit… Una abraçada!

– I si allò funciona, qui serà el canvi? (maedeu sinyor!)

 

– I dels altres? "Lladres, botxins i tirans" que deia un himne antic, i alguns altres. Deixem-ho córrer.

Perquè per tal de tancar amb bon ànim i alegria, vos afegiré una cançó ("Tornarem") d'Òscar Briz, que és molt bo i que aquesta nit actua al Black Note Club de València. Ens veiem allí? Salut.

[@more@]

Comentaris tancats a Política general: estat de la qüestió